Realitat i Hiperrealitat
Cada cop m'està interesant més tot allò relacionat amb la filosofia i està clar que quan finalitza la carrera de moda, vull cursar la carrera de filosofia. Dit això, estos dies he tingut bastanta curiositat a buscar informació sobre la realitat i la hiperrealitat, així que us deixo un petit text.
La realitat es algo que com concepte sempre ens està causan problemes, perquè ¿realment podem dir que coneixem el món tal com és o tal com nosaltres l'estem construint en una realitat que verdaderament es algo imaginari, una fantasia, una construcció que nosaltres creem a través del que veiem, escoltem...? Tot això ens fa que tendim a algo que realment no es del tot cert però que per altra banda és un concens que em arrivat com individú o com societat per relacionar-nos entre sí.
Per Baudrillard existia una ilusió que es el principi del món: la ilusió radical. El món al principi, per l'home, es ja per si una ilusió, per lo tant, no es un factor circunstancial sino esencial. El món com creació tindria que estar acavat, però quan se'l altera, quan es projecta sobre ell, sorgeix la necessitat de mantindre aquesta projecció, d'alguna manera tot això provoca el creixement d'una evolució. Plató per altra banda veia a aquesta realitat com el reflex de una altra més enlla del nostre món. En aquest altre pla existeixen formes que presenten coses com son originalment, es el món de les idees.
Per lo tant, aquest somni, que tots somiem, es la imitació imperfecta d'algo que ens va precedir.
Encara que, en el crim perfecte, diu Baudrillard, el veritable crimen es la perfecció, es a dir, la conclusió, el acabat. Això es sobre tot veritat a la nostra època. Els pobles antics sempre tractaven la ilusió, els somnis amb els somnis. Els pobles en l'actualitat tracten de perfeccionar la realitat, reduir-la a la veritat i aquesta es la més gran ilusió.
El món imaginari obtenia la seva potència de la seducció, contrari a la producció, la seducció no crea, propicía, no destrueix, desvia, actua com un camí cap a lo simbòlic on les formes perden valor i conserven només el seu significat. La seducció planteixa espectacle, escenari i un espectador que sigui cómplice del engany. Però quan la societat busca realitzar la realitat la realitat passa per un fenómen hasta cert punt antagònic a la seducció i al espectacle, aquest succès es la obscenitat. La obscenitat no planteixa espectacle, no hi ha escenari, no existeix distància entre l'observador o lo visible, tot es hiperreal, es la diferència entre el surrealisme de principi del S.XX i el hiperrealisme americà de final del mateix segle. Lo real sense topes, tal com és, és més real del que en veritat és.
Lo hiperreal comporta una lógica de representació, de cert voyeurisme per la veritat, ja no es necessiten aquests espectacles en els que es presenten cultures extranyes, de la teleserie pasem al talk show, i llavors al reality show, ¿Qui desitja l'actuació d'uns complets desconeguts quan es pot conèixer la vida tal i com passa, a temps real? El morbo que produeix lo real no es més que aquesta lógica del porno, es preten arranca de la ilusió a la realitat, encara que aquest intent sigui encara més irreal del que seria, i acabarà sent un intent inútil.
A l'era del obsceno, de la seducció vista des del punt de vista de Lipovetsky, ja no hi ha necessitat d'un estat autoritari, ara tot es logra per persuació i la principal agent es la televisió i els seus continguts bruts. El home en busca de la hiperrealitat troba la millor eina a la televisió.
Giovanni Sartori diu que els antics medis de comunicació (diari, radio, cine) presentaven una imatge que requeria interpretació, la lectura del símbol o els símbols que la componien, amb la televisió es diferent, la imatge equival a la veritat, no hi ha temps per pensar, per abstraure, per reflexionar sobre el contingut, el zapping es un reflex molt ràpid, més ràpid que el usuari mateix.
La política es converteix, no ja en un espectacle sinó amb una mofa, tot es presenta, la política es torna porno, pero la massa no pot soportar tanta obscenitat així que dubta, i aquest dubte es converteix amb humor, no burla ni sarcasme, sino un humor buit que només busca evadir la insoportable realitat.
La obscenitat ademés es manifesta en altres àmbits, com el de la violència. Els asalts son a ple carrer, les pel.licules son gore, de veritat la violència és convereteix en hard, sense propòsits clars, només una firme intenció per presentar-la, per presentar-la més real del que es, de nou hiperreal.
Davant d'aquest éxtasis comunicatiu el Jo es satura, com diría Kenneth Gergen, i perd les seves referències, es desquicia, s'enfrenta davant una esquizofrenia, multifrenia que el mante desarmat davant del seu enfrentament amb el món, ja no hi ha alienació, perquè, graciès a l'obscè, tot està allí, molt aprop, ja no hi ha límits. El món més real que el real es converteix en una violència que l'home no ha sigut, ni serà capaç de controlar o inclús entendre completament.
